La tornada
Pels que ja tenim una certa edat, és a dir, els que ja veiem a prop el mig segle o ja l’hem creuat, el final de l’estiu té una banda sonora concreta. El senyor Antonio Mercero es va encarregar de traumatitzar-nos amb la mort d’un antic pescador en situació de precarietat, de fer-nos sentir vergonya aliena amb la primera menstruació d’una de les protagonistes, i de marcar-nos l’arribada de setembre amb una cançó odiosa del Dúo Dinámico, en la que se’ns deia que arribava el final de l’estiu i algú, presumiblement menor d’edat, havia de marxar.
I com és que de cop i volta m’ha donat per parlar d’això? Per una cosa que un crític de cinema de RAC1 ha definit com “la nova droga legal dels nostres temps”: la nostàlgia. Cada cop més veiem com Internet s’omple de mems, podcasts, vídeos, textos i demés contingut adreçat als que van néixer cap al final de la dècada dels 80 o principis dels 90, que van viure la seva adolescència a cavall entre segles (o mil·lennis, si ens hem de posar dramàtics), i que ara s’han trobat que són adults més o menys funcionals als quals els han fet fora de tots els espais associats amb la joventut: el Club Super3, el Carnet Jove i les franges d’edat de menys de 30 anys. Contingut que els recorda com de guai era la seva vida quan només s’havien de preocupar d’aprovar cursos i estar presentables a l’hora de sortir.
Si ets una d’aquestes persones, i ara mateix m’estàs llegint mentre mires de recordar quina frase posaves al Messenger per fer-li saber a la persona que et molava que estaves disposada a ser la seva parella / rotllo / el que fos, vull que sàpigues que no estàs sola. Els que ja tenim una certa edat, prou gran com per recordar “Verano Azul” (just el que mencionava al començament de l’article), ja fa temps que ens volen vendre de tot amb l’excusa de la nostàlgia, del record d’un temps en el que se suposava que tot era millor. En el meu cas, un temps en el que els metges fumaven a les consultes, les llaunes de tonyina podien fer-te un tall brutal a la mà o en qualsevol moment podies acabar vaporitzat perquè russos i americans havien començat una III Guerra Mundial plena de bombes d’hidrogen. Però clar, sempre queda millor vendre-ho com l’època de “Back to the future”, el Naranjito o els vinils. El capitalisme intenta monetitzar els teus records, i fer-te gastar els quartos en coses que, en la gran majoria de casos, no serveixen per gaire cosa més que per criar pols a les lleixes de casa.
I saps què és el millor? Que quan els teus nanos, nascuts a començament del 2000, comencin a tenir atacs de nostàlgia amb coses com el Snapchat, les coreografies del Tiktok o el trend de lligar al Mercadona amb una pinya, tu t’ho miraràs des de la distància i faràs com aquell gif que solies enviar: assentir lleugerament amb el cap mentre es dibuixa un somriure a la teva cara.