El mal invent del Dia de la Hispanitat

No penso discutir el fet que, per a la majoria de col·lectius que van des de les associacions més petites fins als grans estats, cal un dia. Un dia de celebració de la pròpia identitat col·lectiva, un dia molt sovint de remembrança i de visió de futur. Els frikis tenen el 4 de maig, els esperantistes el 15 de desembre, els catalans que creiem en un cada cop més hipotètic estat català tenim l’onze de setembre, i els espanyols, o més ben dit, l’estat espanyol té el 12 d’octubre. Fins aquí, tot bé.

Tanmateix, la diada del 12 d’octubre és, per mi, un intent artificial d’intentar crear un sentiment de pertinença gairebé colonial, cent anys després de la pèrdua de les darreres colònies de l’antiga corona espanyola ampliada (que no anomenaré imperi per no augmentar encara més les ínfules patriòtiques de certs personatges). És una festa impositiva, fins a cert punt molt matxirula de “aquí tengo mis dos cojones bien grandes y bien españoles”, on l’objectiu de l’estat espanyol és otorgar-li el protagonisme a l’ens estatal encarregat de vetllar per la “sacrosanta unidad de España”: l’exèrcit.

Jo he de confessar que, com a bon home cishetero criat en el patriarcat, el tema militar sempre m’ha cridat una mica l’atenció, encara que fos des de lluny. I quan era un nen veia la desfilada del 12 d’octubre i pensava que, tot i que em quedava lluny, era una cosa digna de ser vista. Els anys han acabat passant, hom veu altres exemples de festes nacionals, i arriba a la conclusió que la festa nacional espanyola és un gran espectacle propagandístic destinat a advertir als possibles rebels que s’atreveixin a alçar el cap contra Espanya. Un exemple clar de demostració de poder colonialista que busca l’aprovació del poble castellà, i la submissió silenciada dels pobles de les perifèries.

Darrerament però, han incorporat a la celebració castrense un element de multiculturalitat recuperant el terme de Dia de la Hispanitat, una grotesca celebració de la ocupació, saqueig i anorreament cultural dels pobles indígenes americans disfressat de celebració de la llengua comuna. Sortosament, hi ha estats sud-americans que han recuperat la dignitat i han contraposat la designació de Dia de la Hispanitat amb noms com Día de la Descolonización a Bolívia, Día de la Resistencia Indígena a Venezuela o Día de la Resistencia Indígena, Negra y Popular a Nicaragua. Però bé, ens podem quedar satisfets que, com a mínim, no van recuperar el terme de Día de la Raza.

Total, que veient com es celebren els dies nacionals en altres països del món, trobo que Espanya, com a estat, va deixar perdre fa més de 40 anys l’oportunitat de gestionar millor la seva diada. Si enlloc de celebrar el fals descobriment d’Amèrica es celebressin coses celebrables com la primera constitució (la de Cadis de 1812) o el final de la Guerra d’Independència contra Napoleó (res uneix més a les Espanyes que l’odi als francesos), segurament la diada tindria un altre significat una mica més adient. Si a això li sumes a que enlloc de celebrar-ho treient els tancs al carrer (cosa que ja fan pel seu propi dia, el dia de Sant Ferran) es podria celebrar amb una mena d’espectacle o espectacles civils, amb música i menjar i beure, doncs segurament molta gent veuria amb una certa simpatia formar part d’un estat que sempre s’ha venut com alegre i fiestero. Almenys, jo m’ho podria arribar a plantejar.

Malauradament, això que explico aquí és una entelèquia. Espanya no deixarà de demostrar, a través del seu braç armat, que segueix sent aquell país del “Una, Grande y Libre”, l’himne sense lletra, l’estanquera amb calçador i la cabra de la Legió.